Des del títol fins el punt final són 38 pàgines, 20 il·lustracions i 17 frases.

Uns números aparentment minsos que van fer que Allà on viuen els monstres, i el seu autor i il·lustrador Maurice Sendak, guanyessin el 1964 la prestigiosa Medalla Caldecott, hagin rebut nombrosos reconeixements al llarg dels anys, hagi estat adaptat a la gran pantalla pel director Spike Jonze i, si busqueu a Spotify, molts cantants han titulat alguna de les seves cançons amb Where the wild things are (fins i tot Metallica no se n’ha pogut estar). I tot això ens porta a una altra xifra i, aquesta, no és gens baixa: 20 milions d’exemplars venuts arreu del món.

Però quan es va publicar hi va haver gent que pensava que era una història massa fosca per a ser infantil. I què s’hi explica, que sigui tan fosc? Doncs coneixem a en Max, que una nit es disfressa de llop i fa tota mena de trapelleries. Tantes en fa, que la seva mare el castiga a la seva habitació sense sopar.

Són 17 frases. Si s’explica més, es conta sencer. I es conta exactament igual. I el motiu no és que no ens poguem allargar i donar mil detalls sobre aquesta història (una pel·lícula de més d’una hora i mitja ho corrobora). El motiu és que el que Sendak va escriure va ser el resum del seu llibre: Allà on viuen els monstres no és una història completa, quan el tenim entre les mans només tenim el resum i, com a bon resum, les paraules que va escriure són exactes. Una ressenya d’aquest llibre podria ser el llibre mateix.

Estimat lector que encara em llegeixes, segurament t’estaràs preguntant si d’una vegada ressenyaré el llibre i, a ser possible, dient alguna cosa més del que va dir Sendak. Doncs ara hi vaig: gràcies, precisament a la seva exactitud, es poden fer infinites lectures d’aquest clàssic, una de les quals és que Sendak ens convida a disfressar-nos de tant en tant, a ser entremaliats, a visitar altres monstres i ser el seu rei, però sabent que també ens hem de fer càrrec de les nostres responsabilitats. En altres paraules: la possibilitat que ens castiguin són molt altes, però si no ens allunyem gaire de casa, potser quan tornem el sopar ens hi esperarà.

Aquesta història no es completa només amb les paraules, també calen les il·lustracions. I l’excel·lència de Sendak en aquest punt és, a falta d’una paraula millor, espaterrant: mentre en Max es va imaginant que la seva habitació es converteix en un bosc, la il·lustració-bosc va envaïnt la pàgina del costat, les festes monstruoses ocupen les dues pàgines (gens petites, per cert), sabem quines trapelleries fa exactament en Max gràcies només a les il·lustracions… i sembla que ho hem vist tot, però no. Aquí també, com abans, tenim un resum de les imatges. I aquí va una altra possible lectura del llibre: la mare d’en Max no hi apareix, no sabem quina cara fa, perquè la mare d’en Max és també la nostra pròpia mare: ens la podem imaginar quan en Max, en el súmmum de la seva dolenteria, li crida «et menjaré!», i ella, immediatament, el castiga a la seva habitació. A qui imaginem en realitat és a la nostra mare.

Quan en Max vol tornar a casa, quan està cansat de ser un monstre, quan a ell també li han dit que se’l menjaran, troba que algú li ha deixat el plat encara calent a la seva habitació. Aquest algú és indubtablement, la mare, i no necessitem que Sendak ens ho digui expressament. Sí, Allà on viuen els monstres és també un llibre sobre fer-se gran, quan desenvolupes potser el sentiment cabdal de tota persona: l’empatia pels qui més estimes i més t’estimen. Si no fos per la mare, no hi hauria història que contar. Allà on viuen els monstres no tindria cap mena de sentit.

Es va publicar l’any 1963. Hi torno: els adults de llavors deien que era un llibre massa fosc. I els adults d’ara què n’opinarien? Els d’ara no són una mica com en Max? Fa dos anys, el videojoc Pokemon Go va batre rècord de descàrregues; l’any passat, Fortnite arrassava a Internet; i si veiem les dades d’enguany de marquèting i vendes de Red Dead Remdemption II, potser ens esparverem. Abans parlava de música: els Estopa tenen una cancó que es titula Monstruos… endevineu de què va? I qui parla de videojocs, parla de subscripcions a Netflix o HBO.

Allà on viuen els monstres és un clàssic perquè també els adults viatgem a altres mons durant una estona per evadir-nos i ser una mica trapelles. I després tornem a casa a sopar. Però, compte, tornar a casa no és sinònim de trobar el sopar llest. Això no és el que ens ensenya Sendak. El sopar ens l’hem de guanyar, hem de recapacitar sobre el que hem fet i sobre el que farem. Moltes grans obres de la literatura acaben amb el retorn a la llar: des d’e l’Odissea al El senyor dels anells, passant per Peter Pan o El Rei Lleó, i mai és un camí fàcil. Els protagonistes viatgen lluny de casa (literal i metafòricament) i han de superar tot d’entrebancs per tal de poder tornar i ser millors que quan van marxar. Un viatge que culminarà amb una senzilla però immensa recompensa: un plat calent sobre la taula, la prova que algú ens espera i ens estima. Algú que SEMPRE HI ÉS. 

Diego Ruiz