A casa només viuen la seva mare, el seu pare i ell, en Jan. Però des de fa pocs dies, també hi viuen els avis. Li agrada que sigui la seva àvia qui prepara els àpats, o que el seu avi el reculli de l’escola, però no li agrada que a casa es parli de coses importants sense que ell hi sigui al davant; no li agrada que cada nit canviï qui li ha d’explicar el conte d’abans d’anar a dormir; voldria que l’avi acabés les històries que comença o voldria que li expliquessin per què, tot d’una, ara el vénen a recollir l’avi i també l’àvia.

Però el que menys li agrada és que els grans es tanquin a la cuina a parlar de coses importants i que a ell el deixin de banda, i ensuma que estan parlant de per què els avis ara viuen a casa i sobre per què l’avi no pot estar amb ells a la cuina mentre hi parlen.

La memòria de l’arbre de la Tina Vallès ens mostra com un nét, que té tota una vida per endavant per aprendre i saber (tu has de ser ara formiga, has de preparar-te per l’hivern, com li diu el seu pare), i un avi que comença a oblidar (ja pot cantar, perquè ja l’ha passat, l’hivern) comparteixen sensacions i sentiments que no sabien que hi eren, dins seu i, tot i que estiguin aflorant quan potser els queda poc temps per compartir, no volen que deixin d’aflorar perquè saben que aquests records no es perdran, perquè només es perden els records del cap, però els del cor no es perden mai.

La lectura d’aquesta novel·la (molt mereixedora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la) paga la pena per diversos motius: el primer, és en Jan: un nen que la Tina Vallès ha aconseguit que parli com ho fa un nen, que té els dubtes que té un nen i que és capaç de deixar sense paraules als adults com qualsevol altre nen de la seva edat, però quan diuen les coses massa pel seu nom, en Jan no pot seguir escoltant-les.

Un altre motiu per llegir-la és que no explica res d’especial però, a la vegada, és especial, de la mateixa manera com els néts estimem als seus avis, que només es pot qualificar de normal i d’especial alhora.

I encara una altra raó: de vegades necessitem que ens expliquin contes d’avions, per no tocar de peus a terra, i altres vegades, en canvi, necessitem estar-hi ben aferrats. I no hi ha cap manera millor que llegint una novel·la que potser ens posa tristos, però que també ens eixampla i ens fa sentir-nos molt millor quan l’acabem.

Diego Ruiz Llamas (@vitobrando)
De professió, lector. I a estones, bibliotecari 😉

Share This